España, Opinión

Catalunya: el problema de “la veritable identitat catalana”

Ens han robat la identitat, ens han robat la llengua. Han assaltat els mitjans de comunicació per autoproclamar-se els defensors de les nostres fronteres: són els fills dels “ben col•locats”, dels que “sí saben”, dels que viuen d’empreses dedicades a fer vídeos per la generalitat en català homologat per tevetres; milers d’altres àmbits que no els veurem mai perquè no podem ni tan sols somiar-los. Ens han fet creure que la gent parla com es parla a la tele, encertant cada puto pronom feble, però,  qui sap dir els pronoms febles, qui, qui, tu?

Les fronteres que proclameu a tevetres no són les meves fronteres. Les meves fronteres arriben fins a Mèxic, fins la casa de cada dona que em convida a una tassa de té. Jo no dic: fins aquí és casa meva, fins aquí no. Les vostres fronteres lingüístiques –les que omplirien aquest text de cercles vermells si un corrector hagués de revisar-lo, que esperem que no- no acaben als pronoms febles. Tampoc no acaben al tallant idioma de Castella, ni tan sols al xiuxiuejant (digues aquesta, va!)  mexicà. Les meves fronteres són aquelles que em mouen, les meves promeses; el carrer que camino, el que recordo i el que imagino.

Vosaltres dieu: però tu no estàs aquí, no pots opinar, no saps! Jo us diria, si us prenguéssiu el temps de llegir amb calma –sé que és difícil amb els temps que corren-, que precisament, la meva definició de “aquí” no és com la vostra. Com podria ser-ho? Jo no visc “allà”, “a fóra”. El meu jo, la persona que sóc –o que més o menys sóc, a vegades-, sóc “aquí”. Sé que tinc el català una mica estrambotitzat. No us preocupeu: amb el castellà em passa igual (no sigui que m’acusin de discriminació lingüística).

El que em preocupa, veieu, no és que hi hagi qui digui que per ser català s’ha de parlar en la llengua pàtria les 24 hores del dia (o que si no parles català no tens dret a donar classes al batxillerat o a la universitat). Em semblen posicionaments simplistes, i, per què no dir-ho, poca soltes, però no il•legítims. El que em preocupa és que aquesta opinió –que no deixa de ser una opinió entre tantes- s’hagi convertit en posicionament oficial. Em preocupa el “si no estàs amb mi, ets el meu enemic” –un fatxa espanyolista, etc.-. Em preocupa que aquest pensament sigui l’homologat i distribuït pels mitjans. Em preocupa el victimisme oficial, mantra de la identitat catalana promulgada per decret dels que sí saben. Hem arribat al punt en que si oses discutir el posicionament oficial, resulta que ja no ets català.

Però jo no estic disposada a que siguin altres els que em diguin si sóc o no sóc catalana; molt menys, que em diguin com m’he de sentir, en quin idioma he de parlar i a qui he d’atacar per ser una bona catalana.

Jo sóc catalana. És un clàssic, que quan a un català li pregunten d’ón és estant, diguem, a Mèxic (o a qualsevol altre país), respongui que és “de Barcelona” (o de Girona, o de Sant Cristòfol, és igual). Hem arribat al punt en que els catalans (i/o espanyols) sentim por de dir que som catalans (i/o espanyols) a causa d’aquesta ruptura sociòpata entre allò que sentim i allò que ens diuen que hem de sentir. Perquè les implicacions polítiques de dir “sóc català” o “sóc espanyol” (i no us explico dir “ser vasc”, que no m’ha tocat mai per òbvies raons, però que està pelut, també) són tals que no ens atrevim ni a pensar-ho. No fos cas que algú pensi –cosa altrament dubtosa perquè a fora del territori designat per la Generalitat o pel Ministeri de l’Interior a ningú l’importen les nostres cruels dissonàncies cognitives- que som franquistes (no, si us plau) o catalanistes psicòpates dels que giren l’esquena quan algú parla en castellà. Davant d’aquestes fatals alternatives, comprendreu que diguem, amb graciosa diplomàcia, que som de Barcelona i punt.

Però a quin preu renunciem a la nostra identitat? Per no generar conflicte, per no ser encasellats a actituds que no són les nostres, per no avorrir amb conferències quilomètriques sobre els nostres conflictes polític-identitaris que a ningú més que a nosaltres interessen, ens convertim en apàtrides. Ja m’està bé, en el fons. La meva pàtria, com diria el meu pare, és el món sencer. Però, francament, ja estic cansada de fer-me a un costat només perquè certa gent s’ha dedicat a monopolitzar la definició correcta de “ser català”.

I em fa vergonya, sobre tot de cara a la resta de ciutadans espanyols –amb els que comparteixo passaport, si- i ciutadans llatinoamericans –amb els que comparteixo idioma i preocupacions, si- que algú no fos a pensar que els seus problemes –que també són els meus- no m’importen. Perquè dibuixar fronteres lingüístiques o territorials sobre els problemes que tenim no té sentit per mi.

També em fa por que allò que penso, i allò que escric, sigui utilitzat per defensar una nacionalitat espanyola tal com l’entenen el PP i els seus voltors mediàtics. Perquè han dibuixat un món ón ets una cosa o ets l’altra. Ets franquista o ets catalanista. Ets PC o ets MAC. Ets Firefox o Explorer, Twitter o Facebook. Ets, resumint, chicken or beef. Ón ja no queda lloc per la solidaritat lògica entre germans, ni per un sentit històric més complex tan fàcilment oblidat pels monopolitzadors de la identitat catalana. Perquè vam lluitar una guerra junts, i la vam perdre. Els meus germans són els descendents ideológics dels perdedors de la guerra. No és l’idioma el que els defineix, ni a on visquin.

Si el 15M va significar alguna cosa, per mi va ser la capacitat dels ciutadans espanyols –d’aquesta Espanya trontollant que ningú sap exactament què és però que clarament se’n va a la merda- per rebel•lar-se contra la (per mi) falsa guerra d’identitats. La capacitat de dir, contra tot pronòstic, “estem tots junts aquí”. Si Barcelona va sortir als carrers per fer costat a Madrid, Madrid no es va quedar enrere i va pagar la cortesia sortint massivament a protestar contra les agressions policials a Barcelona. Els esforços dels voltors mediàtics catalans són grans,  però la consciència deixada pel 15M és enorme i difícil de combatre. El 15M va venir per recordar-nos que encara que no sapiguem exactament qui som (cosa bastant normal, al capdavall, i no tan única ni tan especial com solem pensar) tenim clar que ens estant matxacant a tots de mala manera. I que jo no estic aquí per decidir si prefereixo que em fotin òsties en català o en castellà o en nàhuatl. Jo el que vull és que no em peguin. I m’és francament igual en quin idioma em donin les classes –mentre sigui una educació de qualitat- o en quin idioma es decideixi que ja no tindré accés a la sanitat pública i gratuïta. Ho he dit mil cops, i no em cansaré de dir-ho: jo no lluito pel dret a que em peguin en català. Jo lluito perquè no em peguin. És així de fàcil.

No sóc tan innocent com per creure que no hi ha grans interessos, i grans quantitats de pressupostos públics i privats (i com costa distingir-ne la línia que els separa), forçant l’entrada d’una falsa problemàtica als mitjans. És una estratègia tan bàsica que sembla mentida que funcioni. Ja ho estem veient, i ho veurem més: són pocs –però amb molts diners- els interessats en que ens matem discutint en quin idioma hem de firmar els rescats bancaris, enlloc de fer front comú contra una amenaça mútua i urgent.

Els catalanistes homologats –els que em diuen, pels seus sants ous, que jo no sóc catalana perquè no em passo el dia fotent-li la culpa de tot a Madrid i perquè em sento més còmoda escrivint en castellà- centren els seus esforços en posar una nova ratlla al mapa. No els he sentit dir si quan arribin al poder –cosa que espero que no passi, al menys no mentre els “futurs dirigents de la nació” siguin gent a qui els hi falti tanta cultura elemental i els hi sobri tanta arrogància- tenen intenció de gravar les grans fortunes, ficar als banquers a les presons catalanes i aturar les retallades socials. Ens diuen que per fi els nens aprendran en català (ja ho fan, però bé, és igual), però no ens diuen a qui concessionaran els llibres de text (a Santillana, del grup PRISA, per exemple?); diuen, ensenyarem als nostres fills història de Catalunya enlloc d’història d’Espanya (a veure el dia que algun il•luminat decideix millor ensenyar-nos història universal), però no diuen res sobre l’aprenentatge de la opressió. Tenen tota la intenció de seguir oprimint-nos – però els hi haurem de donar les gràcies, perquè ho faran en català. Gràcies, però passo.

Creieu-me que si em diguessin, que a part d’instaurar el català com a llengua oficial, tenen intenció de instaurar una democràcia veritablement participativa –amb referèndums cada dos dies si cal-, d’aturar l’expoli de les grans empreses catalanes (hola, La Caixa) sobre altres territoris i sobre el territori propi, de jutjar als polítics corruptes, col•lectivitzar una mica més la riquesa, i en fi, que si tinguessin un programa interessant, ni tan sols em fixaria en quin idioma està escrit. Per mi com si fem la revolució en islandès. Mentre la fem. Però no és el cas. Cambiar-ho tot per seguir sent igual o pitjor: no m’interessa. Jugar al joc de dividir en bàndols cada cop més artificials i més petits (espanyols contra migrants, catalans contra espanyols, i per què no, ja a la desesperada, Gràcia contra L’Hospitalet): no m’interessa.

M’interessa justament el contrari. M’interessa la lluita conjunta entre catalans i madrilenys. Entre el 15M y el mexicà 132. Entre Llatinoamèrica i Europa. Els enemics són els mateixos, no crec que ningú gosi dir el contrari. Per què, aleshores, jugar al joc dels que manen, insultar-nos mútuament a causa d’un idioma (quan tenim un idioma comú per entendre’ns), barallar-nos per la propietat d’un territori que està sent desbaratat mentre ens estirem dels cabells?

Tenim dos factors al nostre favor: la consciència deixada pel 15M (la lluita conjunta no s’oblida tan fàcilment, per més que inverteixis en televisió) i la diàspora d’espanyols arreu del món. Com diu un amic: el catalanisme psicòpata es cura vivint a l’estranger. És una llàstima que el neoliberalisme furibund no tingui una cura tan senzilla. Si la migració desesperada de milions de compatriotes ha de servir d’alguna cosa, espero que sigui per combatre la percepció televisiva de que als catalans només ens ha d’importar el que passa dins les nostres fronteres –i sempre i quan es digui en català-. Només cal viatjar una mica per adonar-nos que la situació de l’idioma patri no és la que ens volen vendre: que el català està perfectament bé de salut, gràcies (i això no vol dir que haguem d’escriure tots com Pompeu Fabra), i que el cuento de que som víctimes de la tirania espanyola li poden anar a vendre a una altra productora de cine. Som víctimes, si, però no del castellà, faltaria més: som víctimes del parlament de Catalunya, de l’executiu espanyol, dels partits polítics, de les empreses, dels banquers, del parlament europeu, del FMI. Dit això: podem ocupar-nos ja dels temes realment importants com, per exemple, que no tindrem jubilació, ni seguretat social, ni els nostres fills podran anar a la universitat?

A la universitat –quan encara era pagable per algú de classe baixa- ens van posar l’exercici de contar quants cops apareixia als titulars de diari la paraula “problemes” junt amb “migració”. La idea era que ens adonéssim de com es construeix l’agenda pública que dicta quins són els temes d’interès. Si us interessa, potser us sembli interessant fixar-se en quants cops llegim al mateix titular les paraules “problema” i “Catalunya” (amb eñe o amb ny, és igual). I després, si hi ha temps temps, esbrinar a quines empreses pertanyen aquests mitjans de comunicació, i amb quines empreses –nacionals o estrangeres- estan relacionades.

SINAIA

Anuncios

Acerca de Chicken or Beef

Cultura libre. Investigación, creación y colaboración en red.

Comentarios

Un comentario en “Catalunya: el problema de “la veritable identitat catalana”

  1. La crítica de la crítica a mi viejo libro En tierra de fariseos que atacando la raíz del catalanismo estaba viciado de origen. Más que recomendable http://nacional-revolucionario.blogspot.mx/2012/07/sionistas-catalanistas-y-taxidermistas.html

    Dedícale al laberinto catalán solo un poco de tiempo y agradece no tener que sufrirlo cada día…Amén !

    Publicado por oriolmallo1967 | 15/08/2012, 23:04

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nuestro viejo blog

Recibe en tu correo electrónico las últimas actualizaciones de nuestro blog

Únete a otros 2.709 seguidores